Se denomina género literario a cada una de las clases en que se dividen los textos literarios, escritos por los autores con una finalidad determinada. Cada género literario comprende, a su vez, otros subgénerosliterarios.
Este cuadro representa una escena de la Ilíada, el poema épico más importante de la literatura europea. La película Troya, cuyo protagonista era Brad Pitt, es una versión actual de esa obra clásica.
Cada género tiene sus rasgos característicos:
Género lírico:Se usa para expresar sentimientos y para ello, emplea generalmente el verso.
Canción: poema rítmico de tema amoroso. Veamos el siguiente poema anónimo.
Entra mayo y sale abril:
¡tan garridico le vi venir!
Entra mayo con sus flores,
sale abril con sus amores,
y los dulces amadores
comiencen a bien servir.
Elegía: poema en el que se llora la muerte de un ser querido. Como la de Miguel Hernández a la muerte de su amigo Ramón Sijé, a quien dedicó esta Elegía a Ramón Sijé.
Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.
Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas
daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.
Oda: poema que trata un tema serio y elevado. Veamos el ejemplo de la Oda al libro, del chileno Pablo Neruda.
Libro hermoso,
libro,
mínimo bosque,
hoja
tras hoja,
huele
tu papel
a elemento…
Sátira: poema utilizado para ridiculizar a alguien o a algo.
Égloga: poema extenso con temas de la naturaleza y ambiente pastoril. Un ejemplo de este subgénero poético es la Égloga I, de Garcilaso de la Vega:
Oh más dura que mármol a mis quejas
y al encendido fuego en que me quemo
más helada que nieve, Galatea!
Estoy muriendo, y aún la vida temo;
témola con razón, pues tú me dejas,
que no hay sin ti el vivir para qué sea.
Género narrativo:Se utiliza para presentar historias realizadas por personajes que pueden intervenir mediante el diálogo. El narrador cuenta la historia y para ello puede utilizar distintas formas de elocución, esto es, la narración, la descripción, la exposición o la argumentación.
Cuento: narración breve con pocos personajes y con el tiempo y espacio escasamente desarrollados. Tanto es así, que podemos encontrarnos con microrrelatos como el siguiente de Dulce Chacón titulado Suicidio o morir de error:
Antes de estrellarse contra el suelo, la miró con asombro. Saltaremos juntos -le había asegurado la bella bellísima-. Una. Dos. Y tres. Y él se precipitó. Y la bella bellísima le soltó la mano. Y desde lo alto, asomada bellísima en azul, le juró que le amaría hasta la muerte.
Novela: narración más extensa y compleja que el cuento donde aparece una trama complicada o intensa, personajes sólidamente trazados, ambientes descritos pormenorizadamente, con lo que se crea un mundo autónomo e imaginario. Nos sirve como ejemplo el fragmento de Como agua para chocolate, de Laura Esquivel:
En una cacerola se ponen 5 yemas de huevo, 4 huevos enteros y azúcar. Se baten hasta que la masa espesa y se le anexan 2 huevos enteros más.Se sigue batiendo y cuando vuelve a espesar se le agregan 2 huevos completos, repitiendo este paso hasta que…
Poema épico: Relata las hazañas heroicas con el propósito de glorificar a una patria. Por ejemplo, La Eneida, de Virgilio.
El género épico es otra de las denominaciones del género narrativo. Sin embargo, en un sentido más estricto, se suele hablar de género épico para referirse específicamente a las obras narrativas en verso que durante la Antigüedad clásica y la Edad Media difundían hechos heroicos.
Cantar de gesta: Poema escrito para ensalzar a un héroe. Por ejemplo, el Poema de Mío Cid.
-Cronista:
De los sus ojos tan fuerte mientre llorando,
Tornaba la cabeza e estabalos catando;
Vio puertas abiertas e uzos sin cañados,
Alcandaras vazias sin pieles e sin mantos
Y sin falcones y sin adtores mudados.
Suspiro mio Çid, ca a mucho habia grandes cuidados,
Fablo mio Çid bien y tan mesurado:
-Cid:
Grado a Ti, Señor Padre, que estas en alto.
¡Esto me han vuelto mios enemigos malos!
-Cronista:
Alli piensan de aguijar, alli sueltan las riendas.
A la exida de Bivar hobieron la corneja diestra,
Y entrando a Burgos hobieron la siniestra.
Meçio mio Çid los hombros e engrameo la tiesta.
-Cid:
¡Albriçia, Albar Fañez, ca echados somos de tierra!
Romance: Poema épico-lírico usado para narrar hazañas o hechos de armas.
Género dramático: Es aquél destinado a ser representado ante unos espectadores. Los personajes intervienen sin la mediación de ningún narrador, siguiendo las indicaciones sobre vestuario, gestos, movimientos, etc. que contienen las acotaciones del texto teatral.
Comedia: Desarrolla conflictos divertidos y amables, con personajes pertenecientes al mundo de la normalidad. Asistamos pues, a un divertido fragmento de una obra de Enrique Jardiel Poncela:
Eloísa está debajo de un almendro. Enrique Jardiel Poncela. EDGARDO. ¿Le molestan las personas nerviosas, de genio destemplado y desigual, excitadas y un poco desequilibradas? LEONCIO. Esa clase de personas me encanta, señor. [...] EDGARDO. ¿Le extraña a usted que yo lleve acostado, sin levantarme, veintiún años? LEONCIO. No, señor. Eso le pasa a casi todo el mundo.
Drama: Los personajes luchan contra la adversidad, que suele causarle gran daño. Pueden intervenir elementos cómicos y entonces toma el nombre de tragicomedia, como La Celestina, de Fernando de Rojas.
SEMPRONIO. ¿Tú no eres cristiano? CALISTO. ¿Yo? Melibeo soy y a Melibea adoro y en Melibea creo y a Melibea amo. SEMPRONIO. Tú te lo dirás. Como Melibea es grande, no cabe en el corazón de mi amo, que por la boca le sale a borbollones. No es más menester. Bien sé de qué pie cojeas. Yo te sanaré. CALISTO. Increíbe cosa prometes. SEMPRONIO. Antes fácil. Que el comienzo de la salud es conocer hombre la dolencia del enfermo.
Tragedia: Presenta terribles conflictos entre personajes de alta alcurnia –reyes, héroes- que son víctimas de terribles pasiones que les llevan a la destrucción y a la muerte. Observemos el caso de El tragaluz, de Antonio Buero Vallejo:
EL PADRE. ¡No!… ¡No!… (Tampoco se oyen sus crispadas negaciones. En pie y tras su hijo, que sigue profiriendo palabras inaudibles, empuña las tijeras. Sus labios y su cabeza dibujan de nuevo una colérica negativa cuando descarga, con inmensa furia, el primer golpe, y vuelven a negar al segundo, al tercero [...])
VICENTE. ¡Padre!
Otros subgéneros dramáticos: el auto sacramental, el entremés, el paso, el melodrama, etc.
Enlace con actividades on line sobre los géneros literarios:
El treball de recerca és un treball d’investigació que ha de realitzar tot l’alumnat de batxillerat. Té una durada d’unes 70 hores i representa el 10 % de la qualificació final del Batxillerat, per la qual cosa convé dedicar-hi atenció, esforç i exigència. El treball pot estar emmarcat dins d’una matèria o pot ser interdisciplinar. Està dirigit per un professor-tutor i es presenta per escrit i oralment. S’avalua tenint en compte l’actuació durant la realització del treball, l’informe escrit i la presentació oral.
El treball de recerca ha de ser una investigació original, en el sentit que sigui el resultat d’una veritable recerca de l’alumne i no pas una mera exposició d’una recerca feta per un altre investigador sobre la qual l’alumne s’ha documentat en un primer estadi del treball.
La memòria escrita no ha de tenir faltes d’ortografia. Per tal d’evitar-ho cal utilitzar els correctors ortogràfics i repasar el text abans del seu lliurament. Aquesta darrera és una tasca que ha de portar a terme l’alumne i no pas el tutor.
Etapes del treball de recerca
Tria i delimitació del tema, fixació de l’objectiu o hipòtesi de partida i elaboració de l’esquema provisional del contingut.
Planificació de la recerca. Especificació de les activitats previstes, dels recursos, dels materials, dels mètodes o tècniques que s’hi utilitzaran, d’acord amb les característiques del treball (d’observació i/o d’experimentació).
Documentació i activitats de camp. Consecució de documents (llibres, revistes, CD-ROM, Internet, etc.) sobre el tema i extracció d’informació i realitzacio d’activitats de camp per obtenir dades a partir de l’experimentació o de l’observació directa.
Anàlisi i interpretació de les dades, i extracció de conclusions que confirmin o desmenteixin la hipòtesi o les previsions fetes sobre la qüestió estudiada.
Redacció de la memòria escrita. Elaboració d’un document escrit, degudament estructurat, sense faltes d’ortogrfia, que reculli i reflecteixi tota la recerca.
Exposició oral. Presentació del procés i resultats de la recerca davant un tribunal de professors, els quals avaluaran tota la feina feta.
TRIA I DELIMITACIÓ DEL TEMA
És bo que triem un tema que ens interessi personalment. Així, l’hauríem de trobar entre les nostres aficions o interessos personals, i hauria d’estar relacionat amb les activitats, els estudis o la carrera que pensem fer després del Batxillerat També és recomanable que el tema tingui relació amb la modalitat de Batxillerat que estem cursant.
És important que del tema ja en tinguem certs coneixements, cosa que ens facilitarà la recerca. Del tema elegit, ens hem de centrar en una qüestió o problema que volem acabar d’aclarir, conèixer, comprendre o explicar. És fonamental assegurar-nos que podrem tirar endavant la recerca, que tindrem a la nostra disposició la documentació o la informació necessària, l’equipament, els recursos, les eines i els materials adequats.
PLANIFICACIÓ DE LA RECERCA
És a dir, haurem de detallar les accions, les observacions o els experiments que hem de dur a terme, els recursos i el material que necessitarem, els mètodes que farem servir, la bibliografia que consultarem, etc. Sempre haurem de tenir en compte el temps de què disposem i com el distribuïm.
DOCUMENTACIÓ I ACTIVITATS DE CAMP
És indispensable aconseguir informació -i organitzar-la- sobre el tema escollit, tant per acabar de concretar-lo com per desenvolupar-lo; de qualsevol tema i de qualsevol matèria, existeixen fonts o documents (llibres, revistes, CD-ROM, etc.) que ens poden aportar informació. També es pot cercar informació a Internet mitjançant els diferents motors de recerca a fi d’aconseguir consultar i utilitzar materials textuals, gràfics i audiovisuals inclosos en les nombroses pàgines actives a la Web mundial. Tanmateix, no tota la informació que hi ha a la xarxa és útil: s’ha de veure si l’autor o la font ens ofereixen prou garanties per a la nostra recerca. De tota manera, no ens limitarem a la cerca bibliogràfica, sinó que haurem d’obtenir informació i dades mitjançant activitats de camp: observant directament i mesurant, entrevistant o enquestant persones, classificant, definint o descrivint fets fenòmens, objectes o bé fent experiments.
ANÀLISI I INTERPRETACIÓ DE LES DADES
És a dir, haurem d’identificar allò que és més significatiu, haurem de trobar les possibles relacions o regularitat que manifesten les dades, haurem de comprovar si mostren algun tipus d’evolució i si aquesta evolució coincideix amb algun altre factor estudiat.
Analitzades les dades, caldrà fer-ne la interpretació, és a dir, considerar si són prou significatives i si permeten d’extreure’n conclusions que confirmin, modifiquin o desmenteixin la nostra hipòtesi de partida. De vegades, les dades no permeten que arribem a cap conclusió ni a uns resultats gaire significatius. Haurem d’acceptar de bon grat aquest fet, que, això no obstant, ens indica que hauríem d’haver orientat la recerca cap a una altra direcció.
L’elaboració de les conclusions exigeix una bona dosi de prudència i de rigor. A les conclusions hem d’explicar els resultats a què hem arribat, si coincideixen amb les nostres previsions o hipòtesi, o bé si, contràriament, les dades mostren un resultat diferent del que esperàvem. Tant en un cas com en l’altre, caldrà cenyir-nos als resultats de la nostra recerca, perquè fer generalitzacions sobre fets o fenòmens diferents dels estudiats constitueixen una manca de rigor per part de l’investigador.
REDACCIÓ DE LA MEMÒRIA ESCRITA
Consisteix en un document amb una estructura i una presentació formal preestablertes, que ha de reflectir tota la nostra recerca sobre el tema escollit. L’esquema que n’havíem fet i la informació que havíem obtingut i organitzat examinant diversos documents, ens ajudaran també a establir la memòria.
És difícil de fixar l’extensió ideal de la memòria escrita, perquè hi ha treballs amb diversos graus de dificultat i sobre temes molt variats. Això no obstant, i tenint en compte les limitacions de temps, se sol establir una llargada orientativa al voltant de 40/50 fulls A4, sense comptar-hi els possibles annexos. Tanmateix, una memòria molt extensa no sempre equival a un bon treball: de vegades és un simple recull d’informacións extretes de llibres o revistes, sense activitats de camp ni d’anàlisi o d’interpretació.
EXPOSICIÓ ORAL
S'han de presentar de manera sintètica i estructurada el procés i els resultats de la recerca: la tria del tema, la hipòtesi de partida, la metodologia utilitzada, les activitats realitzades, les dificultats que ha calgut superar, els resultats obtinguts, etc. Aquesta exposició oral, d’una durada màxima de 30 minuts, s’ha de fer davant un tribunal format generalment per tres professors (el tutor del treball i dos més) que escoltaran la nostra exposició, ens en podran demanar aclariments i faran l’avaluació de la totalitat de la nostra feina: el procés de recerca, la memòria escrita i l’exposició oral.
Parts de què consta la memòria escrita
La finalitat de la memòria és comunicar, d’una manera organitzada, clara i precisa, els resultats o conclusions a què hem arribat en l’estudi d’un tema, així com la metodologia que hem utilitzat, el procés seguit, els documents consultats i tots els elements que permetin verificar la validesa dels resultats. La memòria escrita, com qualsevol document especialitzat, ha de seguir una estructura, un ordre i unes convencions de presentació que ens ajuden a organitzar i precisar allò que hem de comunicar; inversament, aquestes normes de presentació faciliten als lectors de la memòria la cerca i la comprensió dels diferents grups d’informacions de què consta.
La memòria escrita es compon de diverses parts: unes són obligatòries (les que estan escrites en negreta al quadre següent) i unes altres són facultatives (les que hi estan escrites en rodona).
a. Portada
b. Nota d’agraïments
c. Índex general
d. Índex d’il.lustracions (fotos, dibuixos, mapes, gràfics, taules, etc
e. Llista d’abreviacions o de símbols
f. Introducció
g. Cos de la memòria
h. Conclusions
i. Bibliografia i altres fonts documentals (webs, dvd...)
j. Annexos
k. Índex de noms propis
l. Índex temàtic
a. Portada
El treball ha d’incloure una primera pàgina com a portada on hi figuri com a mínim el títol de treball, l’autor del mateix, el nom del tutor del treball i la data de realització.
c. Índex general
Llista que reprodueix i presenta per ordre d’aparició els títols i subtítols (i la numeració que els encapçala) de les diferents parts de la memòria i indica la pàgina on comença cadascuna perquè puguin ser localitzades fàcilment.
6.2. Portades: diaris informatius, sensacionalistes i populars............……………..55
7. ÍNDEX DE NOMS DE PERSONES I DE PERIÒDICS.................………………………59
f. Introducció
És, de fet, la part inicial de la memòria. Té per objecte presentar breument, en tres o quatre pàgines, la motivació del tema elegit i l’objectiu o la hipòtesi de la recerca; precisar els límits del treball tot indicant els aspectes del tema que hem deixat voluntàriament al marge. És fonamental d’exposar-hi la metodologia que hi hem utilitzat, els procediments de documentació, d’observació, d’experimentació, etc.; apuntar els problemes trobats en la recerca, i presentar-ne les etapes que hem seguit. És imprescindible, doncs, redactar la introducció quan ja tenim la memòria pràcticament enllestida.
g. Cos de la memòria
El cos n’és la part fonamental. Constitueix l’exposició de la recerca que hem fet: descriu la metodologia que hem utilitzat, les informacions obtingudes, les explicacions, els arguments, les anàlisis, etc., que hem fet durant tot el procés. Aquesta exposició l’hem d’organitzar per capítols, apartats o subapartats.
El cos de la memòria desemboca en un capítol de conclusions, que ofereix, resumits, els resultats del treball degudament comentats i relacionats amb l’objectiu o hipòtesi exposada en la introducció. En les conclusions també es poden proposar solucions a eventuals problemes detectats, indicar, si és el cas, la possible aplicació pràctica dels coneixements obtinguts o bé assenyalar nous camins per a altres recerques.
Els comentaris o explicacions marginals, les dades complementàries o la referència a un document es resenten en forma de notes fora del text, a peu de pàgina. L’existència d’una nota a peu de pàgina s’indica mitjançant una crida (número en superíndex) col.locada al punt convenient del text. Cada nota va encapçalada pel mateix número de la crida corresponent. S’ha d’evitar un excés innecessari de notes. Com a crida de les notes es pot utilitzar l’asterisc en comptes de números.
j. Conclusions
És la part final de la memòria escrita, la relació clara de les deduccions fetes com a conseqüència de la investigació. En ella es recorda la idea principal del treball (La nostra hipótesis sugería o plantejava... Al llarg del treball s’ha intentat demostrar...). També hauria de contenir un resum del desenvolupament (L’estudi portat a terme revela/ mostra/ explica/ dóna compte de/ fa veure que... D’aquest treball es desprèn que... Aquesta recerca ens ha permès determinar...). I per acabar, es deixa constància dels resultats de la recerca: on ens ha portat, a quines conclusions arribem…
i. Bibliografia
És la llista, ordenada alfabèticament, que conté les informacions que identifiquen tots els documents citats en el text utilitzats per elaborar el treball. Hem d’evitar col.locar-hi documents que no tenen res a veure amb el tema tractat o els que no hem consultat.
Les entrades bibliogràfiques de llibres o monografies han de contenir de cada document les següents informacions, i segons l’ordre i el format que s’indica a continuació:
- COGNOM (en majúscula) i nom (en rodona) de l’autor o autors, o bé NOM DE LA INSTITUCIÓ O ORGANISME (en majúscula) responsable del document si hi consten.
- Títol i subtítol (en cursiva).
- Lloc d’edició (en rodona)
- Editorial o organisme editor (en rodona).
- Data de publicació (en rodona)
Exemple:
CORNELLA, Alfons; RUCABADO, Josep. Les autopistes de la informació. Descripció i impacte. Barcelona: Proa. Columna 1996.
En el cas dels documents que són parts d’una monografia, les entrades bibliogràfiques han de contenir les següents informacions, i segons l’ordre i format que s’indica a continuació:
COGNOM (en majúscula) i nom (en rodona) de l’autor o autors de la part si hi consten. “Títol i subtítol” (entre cometes) de la part.Preposició ‘dins’ (en rodona). Referència completa del llibre o monografia en què és inclosa (amb el títol i subtítol en cursiva). Pàgina o pàgines (en rodona i precedides de l’abreviatura p.) que hi ocupa la part.
Exemple:
TUSON, Jesús. “La història de l’alfabet i la funcionalitat de l’escriptura”, dins VILÀ, Montserrat; FARGAS, Assumpta (coords.). Normativa i ús de la llengua. Barcelona: Graó, 1999, p. 63-70-
En el cas dels documents inclosos en publicacions periòdiques (diaris, revistes, anuaris, butlletins, etc.), les entrades bibliogràfiques han de contenir les següents informacions, i segons l’ordre i format que s’indica a continuació:
COGNOM (en majúscula) i nom (en rodona) de l’autor o autors del document si hi consten. “Títol i subtítol” (entre cometes) del document. Preposició ‘dins’ (en rodona). Títol i subtítol (en cursiva) de la publicació periòdica. Número (en rodona) de la publicació, excepte per als diaris i setmanaris. Data de publicació (en rodona). En el cas dels diaris, se solen presentar numèricament el dia, el mes i l’any. Pàgina o pàgines (en rodona i precedides de l’abreviatura p.) on s’inclou el document.
Exemple:
URETA, J.-Maria. “Salomó i la seguretat Social”, dins El Periódico de Catalunya, 9.2.2000,p. 8
En el cas dels documents que són produccions audiovisuals, informàtiques o bé textos electrònics, les entrades bibliogràfiques han de contenir les següents informacions, i segons l’ordre i format que s’indica a continuació:
COGNOM (en majúscules) i nom (en rodona) de l’autor o autors, o bé NOM DE LA INSTITUCIÓ O ORGANISME (en majúscules) responsable del document si hi consten. Títol i subtítol (en cursiva). Tipus de suport (entre claudàtors i en rodona). Lloc d’edició i editor/s (en rodona); o bé adreça (entre angles i en rodona) en els documents electrònics consultats per Internet. Data d’edició (en rodona); o bé data de consulta (en rodona i entre claudàtors) en els documents consultats per Internet. Durada en minuts (en rodona) dels documents sonors o audiovisuals i, eventualment, indicació de documentació complementària.
Exemples:
Tarraco: viatge a una ciutat romana [CD-ROM]. Barcelona: Barcelona Límit Electrollibres. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. ICE de la Universitat de Barcelona, 1994.
TERMCAT. Neoloteca [en línia]. Disponible a : <http: //www.termcat.es/neoloteca/index.html>
YÁBAR, José Manuel; BOMBÍ, Antoni; AFONSO, Joan Antoni (coords.). Montseny interactiu [CD-ROM].Barcelona: Proa. Universitat Autònoma de Barcelona. Diputació de Barcelona, 1996. Va acompanyat d’un manual de 15 pàgines.
La llista de totes les entrades bibliogràfiques s’ordena alfabèticament, pel cognom de l’autor o pel nom de la institució o organisme responsable i directament pel títol en aquells casos en què no figura la responsabilitat del document.
Convé separar en diferents apartats les fonts utilitzades al treball:
- Llibres i monografies,
- Documents inclosos en publicacions periòdiques,
- Produccions audiovisuals i informàtiques; textos electrònics; programes de ràdio i televisió,
- Obres artístiques: pintura i escultura,
- Fonts orals,
- Etc.
Normes de presentació de la memòria escrita
Pel que fa a la configuració i a la impressió de les pàgines de la memòria escrita, cal:
- Utilitzar fulls en blanc del format A4 vertical, per una cara o bé per totes dues.
- Presentar el text justificat, alineat al marge esquerre i al dret.
- Deixar, a cada pàgina, quatre marges. L'esquerre (exterior si és a dues cares) ha de ser d'uns 3 cm., espai que permet l'enquadernació o relligat de la memòria, i el dret (interior si és a dues cares), d'un mínim de 2,5 cm. Els marges superior i inferior de la pàgina han de ser almenys de 3 cm.
- Utilitzar, al llarg de tota la memòria, una mateixa família de lletres o caràcters, d'un cos o grandària d'11-12 punts per al text principal.
Les notes a peu de pàgina, els peus d'il.lustracions o gràfics i les citacions presentades en paràgraf a part s'han de distingir del text principal amb un cos de lletres més petit (de 9-10 punts).
- Separar amb una línia en blanc, després de punt i a part, els diferents paràgrafs del text. També es pot prescindir d'aquesta línia en blanc, però aleshores cada nou paràgraf comença amb la primera línia entrada dins el text: després d'haver fet unes cinc pulsacions.
- També s'ha de deixar una línia en blanc abans i després de les citacions textuals presentades fora del text principal. Aquestes citacions, d'altra banda, s'han de presentar sagnades, és a dir, amb un marge esquerre més ampli que el del text principal.
- Deixar, entre les ratlles del text principal, un interlineat d'un espai i mig.
- Paginar o numerar les pàgines correlativament. És recomanable escriure la numeració centrada a la part inferior de la pàgina. Les pàgines en blanc, les que només es reserven per a un títol o les que són ocupades completament per una il.lustració compten com a pàgines, però no han de dur impresa la numeració.
- Corregir el text amb un corrector ortogràfic i repasar-lo abans de la impressió definitiva. El treball s’ha de presentar sense faltes.
Avaluació
L'avaluació del treball de recerca la realitza un tribunal en què, a més del tutor/a, hi haurà dos professors/es.
L'avaluació es farà tenint en compte:
A) L'informe del seguiment del treball realitzat pel tutor/a, relatiu a la realització de les diverses fases i apartats, prèviament acotats, del treball dins dels terminis establerts, la regularitat en el treball, la capacitat d'organització i la iniciativa en la recerca d'informació i obtenció de conclusions.
b) El treball escrit per l'alumne/a i altres materials que pugui aportar. En aquest sentit, es valorarà l'estructuració adequada del treball, la presentació i la correcció de l'expressió, així com la capacitat de síntesi.
c) L'exposició oral del treball i les respostes a les preguntes que es puguin plantejar durant la presentació.
Per superar el treball de recerca cal, com a mínim, aprovar cadascún dels tres apartats.
Seguiment del treball
Treball escrit
Exposició oral
30%
50%
20%
Si el treball no és lliurat dins el termini establert, el tribunal d'avaluació prendrà la decisió oportuna, després d'escoltar les raons presentades pel tutor/a.
3) Falta la forma verbal hay. 5) "... el cazador de vuelta con un libro y el campesino arando con un libro."
6) "Lámpara clandestina", "estrella roja".
7) "No sólo tiene luz, no sólo tiene sombra"; "en la selva, en el cielo..."; "el hombre descubriendo los últimos secretos, el hombre regresando con un libro, el campesino arando con un libro". El paralelismo confiere un ritmo de vaivén al poema.
Aquí tenéis un enlace bastante completo que puede resultar una útil guía para trabajar la lectura de Tres sombreros de copa.
Incluye lo siguiente:
- datos sobre la biografía del autor, Miguel Mihura;
- información sobre el teatro español de la época;
- mapas mentales y esquemas sobre los elementos y géneros del texto teatral;
- un análisis de la obra, centrado en la importancia y funciones que en la misma tiene el humor;
- una recopilación de artículos de crítica sobre la obra aparecidos en la prensa;
- artículos sobre la relación entre Mihura y el cine.
Como complemento del libro de texto, aquí tenéis un enlace con información sobre los diccionarios: sus tipos, cómo buscar las palabras en un diccionario, las partes de un artículo, etc. Además, podéis encontrar una serie de actividades con las que aprender a definir palabras al estilo de los diccionarios, buscar palabras en el diccionario, conocer qué es la Real Academia de la Lengua, etc.
Este es el enlace: http://materialesdelengua.org/LENGUA/lexico/diccionario/index_diccionario.htm
Para realizar las actividades del enlace y algunas del libro de texto, consultad el diccionario digital de la RealAcademia de la Lengua. Para ello, entrad en la siguiente página: http://rae.es/rae.html
De los cerca de 80 alumnos de 4º de ESO del instituto en el que he estado este curso, solo 4 estudiarán el año que viene Bachillerato Humanístico; muy pocos más pensaron en algún momento optar por ese camino, y esos pocos huyeron despavoridos (con sus padres en primer lugar) a la segunda hora de reflexionar sobre ello.
Esta misma semana, en el mismísimo Instituto Cervantes se podía leer un artículo sobre lo mal que escribían los estudiantes de Filología, en contraste con los de Traducción e Interpretación, los únicos custodios, al parecer, de las virtudes gramaticales y ortográficas del creador del Quijote. No muy lejos queda en el tiempo un comentario del ínclito conseller de Sanitat, de cuyo nombre no quiero acordarme, acerca de la inutilidad de estudiar Filología Clásica o cualquier otra carrera sin réditos económicos inmediatos (según la óptica neoliberal, claro, porque me parece que libros de Homero y Virgilio se han vendido un montón en los últimos siglos, más, diría, que los de Dan Brown o los manuales de autoayuda para brokers y empresarios agresivos).
En la práctica mayoría de centros de educación secundaria, este año las aulas de primer ciclo se llenaron de ordenadores de pantalla minúscula, el paraíso en la tierra para las ópticas. Soy de los que creen en las enormes posibilidades del uso de las nuevas tecnologías en clase y de los que ven en ella un posible aliado para los objetivos del profesor, no una molestia o un enemigo. Ahora bien, pocas de estas posibilidades se desarrollan cuando la gran innovación del asunto acaba siendo ponerles a los alumnos unas actividades autocorrectivas que crean en ellos la ilusión de que aprender es, como chatear por el feisbuc o bajarse vídeos de Youtube, un proceso inmediato, fácil y siempre divertido, técnico y automático en última instancia, del mismo orden del mero acto de darle a un interruptor para que se encienda una lámpara.
Por otra parte, a los profesores de esos alumnos llevan años pidiéndoles rendir cuentas en forma de programaciones donde los procesos aparecen siempre tecnificados y automatizados (tanto es así, que solo hace falta comparar diez programaciones de centros distintos para comprobar cómo la mayoría de ellas contienen no solo los mismos apartados, sino también en el fondo los mismos contenidos y la misma esencia, o falta de ella), amén de pedirles todo tipo de documentos administrativos bajo el nombre de una supuesta renovación y calidad de la enseñanza cuyos únicos frutos son la burocratización creciente de esta, la conversión de los maestros y profesores en técnicos de la educación.
¿Por qué cito estos ejemplos (que fácilmente podría acompañar de otros semejantes)? Todos tienen un punto en común, la letra de su música está muy clara: en la sociedad actual, las Humanidades y todas las capacidades y competencias a ellas ligadas están no solo de capa caída, sino en franco retroceso. O tecnificas las Humanidades, parecen decir los consellers y especialistas de turno, o tienes el fracaso asegurado. Se dice muy a menudo que los alumnos de la ESO no aprenden nada, que no hacen nada en clase; mi experiencia es ligeramente distinta, sin embargo: veo a chavales a los que se pide que aprendan un montón de datos para convertirlos en grandes técnicos de la materia de turno, pero muy rara vez he visto a estos alumnos capacitados para usar la razón crítica, ser capaces de discutir libre y reflexivamente sobre la vida moral, cívica y política en general. Y, no nos engañemos, quien no es entrenado para usar la razón crítica se convierte en fácil pasto de ideologías facilotas a la par que nefastas y de ideas preconcebidas; algo, por supuesto, que no parece preocupar lo más mínimo a quienes detentan el poder. En las aulas veo a adolescentes (ahora acompañados del miniordenador) a los que se prepara, hasta el límite del estrés (la irracionalidad del horario escolar daría para otro artículo tan largo como este), para ser buenos técnicos el día de mañana, nunca (o casi nunca) para ser ciudadanos libres de una sociedad verdaderamente democrática. Cuando he intentado meter en mis clases la política como quien no quiere la cosa, he visto alumnos asombrados, que agradecían que por fin se les permitiera atisbar ese mundo, y también he visto muchas caras de desinterés. Esto, profe, no es útil y por tanto no merece la pena pensar en ello, dirían emulando al conseller de Sanitat sin saberlo. Como tampoco es útil intentar actualizar, hacer viva una época histórica o literaria del pasado, viviendo como vivimos en una suerte de eterno presente donde todo lo anterior a la invención de Internet pertenece al ámbito prehistórico, indigno de interés y reflexión.
Contra esta tendencia, no obstante, se puede (y se debe, diría) luchar desde las aulas, con la esperanza de que, como toda tendencia, tenga no solo un principio sino también un final. Es una lucha verdaderamente quijotesca, que en este caso particular intenta realizar un ignorante e inútil licenciado en Filología (quien firma este artículo tan lleno de faltas según el Instituto Cervantes), acompañado de muchos otros tozudos que se niegan a creer que educar ya no sea formar a futuros ciudadanos ilustrados, darles las herramientas tanto para saber resolver problemas prácticos (como todo buen técnico sabe hacer) como para, sobre todo, poder aspirar a una vida virtuosa, libre y feliz en la medida de lo posible. Porque, tal y como creo que una vida vivida sin atender a lo que a uno lo apasiona no es una vida vivida realmente, sigo convencido de que si la escuela no sirve para formar a verdaderos ciudadanos (algo que ningún Informe PISA puede evaluar), sino futuros especialistas mecanizados, no sirve para nada. Bueno, perdón, sí sirve, y mucho… para los intereses y la mentalidad del conseller de Sanitat, de los directores de compañías de móviles, de los especuladores que reciben premios por haber enviado al carajo un buen número de países civilizados y de todos los que bailan al son que marcan estos. Un son lleno de diversión y de clics automáticos que nos llenan de información que no hace falta siquiera interiorizar (una molestia menos), y bastante vacío de palabras.
Al fin y al cabo, eso debe de ser la felicidad, pienso al contemplar cómo mi perro es feliz cuando de forma automática, sin necesidad de reflexión alguna por su parte (pobrecito si se la pidiera, claro), sus deseos inmediatos reciben satisfacción inmediata, dentro de un eterno presente digno del mejor plan educativo de la actualidad.
Ah, y por cierto: mi perro, gracias a esos procesos que lo confirman en su presente inmediato, suele mostrarse obediente y sumiso ante las premisas e intereses de sus amos.
DEFINICIÓN
Canción: poema rítmico de tema amoroso. Veamos el siguiente poema anónimo.
Elegía: poema en el que se llora la muerte de un ser querido. Como la de Miguel Hernández a la muerte de su amigo Ramón Sijé, a quien dedicó esta Elegía a Ramón Sijé.
Oda: poema que trata un tema serio y elevado. Veamos el ejemplo de la Oda al libro, del chileno Pablo Neruda.
Sátira: poema utilizado para ridiculizar a alguien o a algo.
Égloga: poema extenso con temas de la naturaleza y ambiente pastoril. Un ejemplo de este subgénero poético es la Égloga I, de Garcilaso de la Vega:
